LES CIRERES


"ÉS SORPRENENT EL FET D'UNA CIRERA" 
                                                                  (V. A. Estellés)


Diuen que una imatge val més que mil paraules... 

... però nosaltres preferim les mil paraules. Per què? perquè sols la mirada del llaurador vell podrà descobrir en aquesta imatge les cireres autòctones, tan desconegudes com escasses, pràcticament es conten amb els dits de la mà els cirers que queden a la Vall de Gallinera d'aquests fruits dels qui ja deixà constància allà pel segle XVIII, Cavanilles. Com transmetre en una imatge el sabor, la dolçor afruitada gens empallegosa, la delicada i aromàtica frescor, el sabor que sols s'aconsegueix amb arbres de cultiu en secà: cirers vells i patits, gens acostumats a la bona vida del goteig i els estimulants artificials, que treuen amb la seua saba cada aroma de la terra.


Gerovines, Segorvines i Ripolles són les varietats més antigues, curiosament amb noms de comarques del nord. En un principi destinades al goig i plaer d'aquells primers repobladors de vida difícil i llargs hiverns, eren cultivades a la vora dels marges perquè no destorbaren altres cultius més productius, com l'oli i els cereals. Aquests arbres, que no estaven pensats per a l'explotació, els deixaven crèixer a la seua gana, ben grans i majestuosos. Sols és a principi del segle XIX, quan s'abandona el Camí Reial per donar pas a la nova carretera i per tant als vehicles rodats, que va començar la comercialització de les cireres als mercats propers com Alcoi o Cocentaina.

Aquell tràfic primerenc de cireres no era ni de lluny com el que avui en dia coneixem. Els llauradors portaven la collita fins els hostals que van proliferar vora la carretera i allí les cireres s'encaixaven en paneres de vint quilos que no suportaven el sangoleig dels carruatges i això feia que la cirera arribara als mercats en un estat quasi líquid, açò feia que els compradors hagueren de portar un recipient en el qual "s'escudellaven" les cireres amb un cullerot.

Amb les possibilitats que donava la nova carretera i donat que les cireres s'apreciaven i es pagaven bé, va començar la producció de cirera més intensiva, a poc a poc van aparèixer altres varietats de cireres al·lòctones, més grosses i resistents, com ara les "tilaues", "de l'ull gros", de "la senyoreta" o "del botella" entre d'altres.
Però aquest canvi no sols va portar beneficis, l'ús i expansió d'aquestes noves varietats va produir el declivi de cultius molt arrelats a la vall com l'oliva i la garrofa..  i també altres problemes ja que el monocultiu de cirers va fer que les plagues proliferaren, es va contagiar el "mal blanc" o armilària, que és un fong que no fa malbé ni l'olivera ni el garrofer però sí el cirer. Aquest punt d'inflexió va ser l'inici de la continúa lluita contra les malalties dels arbres que dura fins avui en dia i això que en aquella època, a mitjan del segle XX, els tractaments eren naturals i amb cost zero, un exemple clar era el tractament contra el "cullerot" que tan sols calia abocar-li la pols que s'acumulava a les vores de la carretera o altre exemple és el "ratllat" del tronc del cirer que es feia pel solstici d'estiu (o per Sant Joan) amb la finalitat de fer córrer la saba i que l'arbre traguera la saba roín, renovant així els corrents interns i prenent vitalitat.



 Ja en la dècada dels 70 es va produir un nou canvi: la producció de cirera va passar a ser intensiva i totalment encaminada a fins comercials. La producció es va supeditar totalment a les exigències del mercat, no sols del nacional sinó també de l'estranger. La cirera cada vegada havia de ser més grossa i més primerenca. Aquests nous paràmetres es van intentar solucionar introduint novament altres varietats com la "francesa" o "burlat" i a més a més calia collir les cireres verdes per a que suportaren el llarg viatge fins el punt de venda. Les noves varietats van portar altres problemes afegits als que ja hi havia, en aquest cas, no sols no s'adaptaven al nostre clima sinó que tenien greus problemes de pol·linització fins arribar avui en dia on la major part dels cirers son al·lòctons, autofèrtils, carregats de tractaments químics i amb noms tan poc suggeridors com la "0-82"... I a tot açò, el llaurador mai s'ha vist "oli en el cresol", o el que és el mateix, el seu producte ben pagat.


Des d'aquelles cireres d'abans: ripolles, gerovines, segorvines... fins les cireres d'avui en dia ha plogut molt i en el camí s'ha perdut la singularitat de les varietats autòctones, el gust de la cirera madurada a l'arbre, la dolçor afruitada i moltes coses més. Ha merescut la pena?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Ens agrada saber la vostra opinió... :-)